Esper trobar-hi or, encens i mirra.

Això em prometeren els Déus

previ pagament de tribut.

I això vull creure jo.

Mir a l'horitzó,

mar enllà,

i escolt el batec

d'una terra acollidora,

honesta i rica...

Escolt el meu propi batec,

cor enllà, 

que hem diu que tot això ha de ser.

Ha de ser... 

Comments

Feis-hi una volta i hi quedareu enganxat i amb ganes de coneixer les mans que fan possible l'oració i donen vida i sentit a les paraules allà plasmades.

Anau-hi, anau-hi...

http://la-vida-de-la-mujer-en-islam.tublog.es 

Comments

De pronto, el aire
se abatió, encendido,
cayó, como una espada,
sobre la tierra. Oh, sí,
recuerdo los clamores.

Entre el humo y la sangre,
miré los muros
de la patria mía,
como ciego miré
por todas partes,
buscando un pecho,
una palabra, algo
donde esconder el llanto.

Y encontré sólo muerte,
ruina y muerte
bajo el cielo vacío.

Jose Agustín Goytisolo

Comments

    En la práctica, el verdadero peligro del terrorismo no reside en la amenaza real un anónimo puñado de fanàticos, sino en el miedo irracional que sus actividades provocan, y que tanto los medios como los gobiernos imprudentes espolean.

Eric Hobsbawn, Guerra y paz en el siglo XXI,

Crítica, Barcelona, 2006

Comments

Convindrem que hi ha 3 seqüències temporals: la història que ha moldejat el món en que vivim la vida, que és el present, i el futur, l'esdevenir misteriós per encaminat i rutinari que sigui.

Carpe Diem, viu la vida, però mai oblidis la història, perquè et fa ser qui ets, per molt independent que siguis.

La història, en gran mesura, és la vida: Passat, Present i Futur.

Comments

.

Comments

"Nos mean y los diarios dicen que llueve"

Comments

No se perquè m'obstino a no deixar-me endur. Tal vegada siguin on siguin encara m'esperen per començar la partida de cartes dels diumenges.

Comments

Somiar Amèrica, Tubella.

Luces de Bohemia, Valle-Inclán.

Historia del siglo XX, Hobsbawn.

Canciones del que no canta, Benedetti.

La pensión eva, Camilleri.

Asesinato en el comité central, Montalban.

La transició democràtica als Països Catalans, Pagès.

De la calle al frente, Casanova.

Tot això i més és el que tinc al costat.

Pura poesia.

Comments

Mira el món. Somriu-li. Que més se pot demanar?

Està bé, no demanem justícia.

Tampoc igualtat, ni honestedat, ni principis...

Ah, ni coherència, ni solidaritat, ni bones paraules...

ni amor, ni empatia, ni pau...

ni alegria, ni militància.

I tampoc ajuda mútua, conversa ni amistat.

Però llevat d'això, no podem demanar res millor.

Comments

El sol em cega, però molt més la blancor de les teves parets.

Avui passejo per aquella ciutat, mediterrània, blanca i petita, que abans era refugi de mariners i cuna de cançons, sense sortir de casa. El record del cel blau amb duu a ella.

Demà potser obri la finestra i em trobi un dia gris que em portarà a un altre lloc, tot viatjant mirant al cel.

Comments

Comments

Em fa mal el cor. La decepció és tan gran que encara espero perquè no la vull assumir. Tal vegada encara complirà, em repeteixo un pic i un altre...

Comments

Me'n vaig i us deixo. I alhora veig vaixells de gran velamen en l'horitzò.

Comments

Ara volen que me'n vagi. Jo. De casa meva. No ho entenc. Quin mal faig? Al meu taller hi venen des de pagesos fins a nobles, i fins i tot al rei li vaig fer un encàrreg. I ara això. És que no ho entenc. M'expulsen. La meva família via aquí des de molt abans que ells arribessin amb les seves creus, quan els moros nosaltres ja erem aquí. I ara que? No. No pens partir. Però que faré? M'agafaran i em mataran. Però no em maten, a mi i a la meva família si hem fan abandonar casa meva? El meu taller, que faré jo sense el meu taller? Però si per aquestes contrades som el millor plater. Ningú treballa millor que jo la plata. I això és perquè ningú estima tant aquesta feina com jo. Qui fara els anells de boda dels pobres? Qui les safates dels rics?

Al fons carretes plenes de trastos, estirades unes vegades per bèsties i altres per persones, omplen els camins. La gent se'n va. Els altres jueus, plorosos i enrabiats,agafen tot el que poden i s'afanyen en vendre tot el que no se'n poden dur. Entre llàgrimes i silèncis deambulen tots, en Yusuf, plater, en Ben Maimó, artesà de la fusta, n'Isaac, pagès, en Jucef, metge... Tots, sense escepció parteixen.

I on aniré? On anirà tota aquesta gent? la nostra vida és aquí. Maleeixo als cristians! I maleeixo aquesta terra. Terra que tant estimo, que sempre recordaré, la maleeixo per ser tan bonica i tan despiadada. No em queda altre. Partiré. Aquí no m'hi volen. Maleida religió! Si no fos perquè no puc deixar de creure abandonaria la fè amb tu, Déu. Perquè si hi fossis no consentiries això, però al fons del meu cor se que hi ets, i que ens guiaràs en el nostre camí així com vares guiar a Maises, el nostre profeta. On anirem a parar jo i la meva família ara? On deu ser la Terra Promesa?

Comments

Fruit de l'embadaliment va néixer aquesta flor.

Ara tu l'has de regar perquè no mori.

Flor tendre i senzilla,

filla de paraules i mare de versos,

no importa la mètrica

importa el so,

el sentit

i la música.

Tot ho té aquesta flor,

va néixer de l'embadaliment.

Comments

Assassins. Això són. Assassins amb ànsies de sang. Sangoneres que viuen a costa de la saba roja que corr per les venes dels altres.

Són com mosquits àvids d'aliment.

Els seus cossos brollen la sang robada. No consciència ni pietat. Només la mort. I molts cops ni això. No saben que estan matant, pensen que alliberen un país, un estat, una nació...

Però no se n'adonen que la violència mata les seves aspiracions. Que tota la creativitat queda condemnada al fracàs pel simple fet de voler el mateix fi, encara que amb mitjans totalment diferents.

Tenir amorc cec per la pàtria. Hi ha alguna cosa més absurda? Sí, morir o matar per ella.

Comments

Però repúbliques n'hi ha tantes com ments que la somien. Per això un cop la tenguem em de vigilar de no perdrer-la.

Cada dia hi ha més mans que empenyen fort, cada dia som més. Tant se val si som marxistes, anarquistes o demòcrates... Tots fem pinya des de la nostra postura perquè la república no és un sistema definit: és el principi de l'acord comú i de la col·laboració mútua. Entre tots ho farem.

Això és la República.

Comments

Tot a base d'impulsos. Això és el plaer d'escriure per escriure. Pel simple fet de la bellesa de les paraules i del seu significat més íntim. Les formes i els significats es van dibuixat a mesura que escric i rellegeixo.

Té algun significat tot això? Sí. Quin? Com no imaginar el seu significat. Les paraules tenen en elles mateixes una calor interna, i a vegades cremen tant que necessites buidar, desfer-te d'elles. Literatura?Jo diria que en part. No té un altre fi més que desfer-se i crear, encara que sigui estètica.

Tu diràs...

Comments

Però lamentar-se del global i no moure un dit per l'entorn immediat no em pareix bé. Tal vegada lluitar a nivell micro ajuda al desequilibri de l'exterior.

Quina és la solució, lluitar globalment?

Potser més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.

Particip en un joc que dona resultats concrets, resultats satisfactoris. Però són els resultats que jo pretenc, o son més bé coses bones que em distreuen de l'objectiu final?

Que vull jo ara? que pretenia abans? És el mateix?

Em decanto definitivament a pensar que més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.

Comments