L'Atlàntida

El senyor Maimò anava amunt i avall atussant-se la barba. Inquiet recorria una i una altre vegada el camí sobre les seves passes, pensatiu.

Ara volen que me'n vagi. Jo. De casa meva. No ho entenc. Quin mal faig? Al meu taller hi venen des de pagesos fins a nobles, i fins i tot al rei li vaig fer un encàrreg. I ara això. És que no ho entenc. M'expulsen. La meva família via aquí des de molt abans que ells arribessin amb les seves creus, quan els moros nosaltres ja erem aquí. I ara que? No. No pens partir. Però que faré? M'agafaran i em mataran. Però no em maten, a mi i a la meva família si hem fan abandonar casa meva? El meu taller, que faré jo sense el meu taller? Però si per aquestes contrades som el millor plater. Ningú treballa millor que jo la plata. I això és perquè ningú estima tant aquesta feina com jo. Qui fara els anells de boda dels pobres? Qui les safates dels rics?

Al fons carretes plenes de trastos, estirades unes vegades per bèsties i altres per persones, omplen els camins. La gent se'n va. Els altres jueus, plorosos i enrabiats,agafen tot el que poden i s'afanyen en vendre tot el que no se'n poden dur. Entre llàgrimes i silèncis deambulen tots, en Yusuf, plater, en Ben Maimó, artesà de la fusta, n'Isaac, pagès, en Jucef, metge... Tots, sense escepció parteixen.

I on aniré? On anirà tota aquesta gent? la nostra vida és aquí. Maleeixo als cristians! I maleeixo aquesta terra. Terra que tant estimo, que sempre recordaré, la maleeixo per ser tan bonica i tan despiadada. No em queda altre. Partiré. Aquí no m'hi volen. Maleida religió! Si no fos perquè no puc deixar de creure abandonaria la fè amb tu, Déu. Perquè si hi fossis no consentiries això, però al fons del meu cor se que hi ets, i que ens guiaràs en el nostre camí així com vares guiar a Maises, el nostre profeta. On anirem a parar jo i la meva família ara? On deu ser la Terra Promesa?