L'Atlàntida

És l'hora de recollir el que hem sembrat i resulta que el cistell és buit. Ni les tomàtigues, ni els pebres... res a germinat en aquesta terra maleïda.

Dia rere dia assegut a la porxada, sense tenir res que fer, ni l'herba creix en aquestes contrades.

La vella cadira, el capell, i les bosses d'aigua penjades per espantar les mosques. Aquestes son les meves companyies durant el dia.

Aquestes, i els cotxes que en contades ocasions passen per la carretera que veig al final de la finca.

Domingueros, ja no venen més que domingueros. Estic pensant de montar allà al peu de carretera una paradeta d'algun producte típic. Així la gent s'aturaria i podríem fer la xarradeta. Però fa un quant temps que li dono voltes i no em decideixo. No se que vendre. Fruites i verdures? Terrisses de fang? Collars fets amb pedres del camp? O pedres amb formes de coses?

Assegut rumio cada dia un poc. Però sempre acab desistint. La meva vida és restar assegut a la porxada, mirar a l'horitzó i maleir: maleeixo als domingueros, maleeixo les mosques, maleeixo que no neixi res de la terra... i sobretot em maleeixo a mi mateix per no haver-me comprat almenys una ràdio que em faci companyia.