L'Atlàntida

Avui és dissabte i fa un bon fred. Els peus se'm glassen i les mans no deixen d'escriure.

Essent el dia que és i estant de vacances hauria d'estar eufòric. Però ja estic cansat de tanta festa, de no aturar, d'anar amunt i avall. Per festes tot son compromisos.

Avui soparem, riurem, ballarem... però sobretot ens sabrem companys i amics. Això és el millor de tot. Sentir-te un més dins la diversitat que t'envolta.

Que difícil és la soletat, l'abandó. No se perquè se'm venen a la memòria els companys que ja no telefon, als que gairebé mai veig i quan els veig no se ni que dir-los. Aquells companys que ho han estat tot per tu, que no concebies la vida sense ells, i ara son simplement coneguts als qui dius "un dia quedam".

La vida fa moltes voltes al voltant d'un mateix. Em conformo avui vespre en ser partícep d'un comú. En ser un més. Ells no ho sabran, però jo seré feliç mirant com riuen i son còmplices de bromes i jocs que només nosaltres entenem. Aquest llenguatge secret és el que fa que tots siguem un.

Que en pensarien els grecs de tot això?