L'Atlàntida

No se on em durà aquest bloc. Si passes per casa meva, que també és casa teva, deixem unes paraules. Paraules de vida, d’existència…

L’Atlàntida, títol d’aquest bloc, títol del llibre que tenc a devora perquè no se m’ocorria un altre cosa… Llibre que se que no llegiré, però que estaria bé fer-ho. traurà pols, no el regalaré ni el tiraré mai. I no ho faré perquè som de la religió dels llibres. Estim els llibres. I molts cops ja no recordo de que van els que he llegit.

Recordes? De més jove escrivies els teus pensaments. Ella, na Maria, te'ls llegia i contestava. Intercanvi emocional. Però la culpable no era ella, era Plató. Ell, inventor dels núvols, de l'amor elevat a la màxima expressió, del sentiment sense sentit i d'un sol sentit.

Va ser ell, l'avorriment a classe i el somriure de na Maria qui hem portaren a estimar els pensaments per escrit.

I ara sou vosaltres els qui ho pagau.

Segueixo sense estar viu. Així que si passes per casa, deixem un alè de vida...