L'Atlàntida

Començ l’aventura d’un bloc en solitari. Se que això comporta el risc d’aferrar-me a la pantalla. Però el correré. És difícil desfer-se de la estructura interna quan un està introspectiu. Que que vull dir? Crec que aquesta és una d’aquestes frases que se li ocorren a un i que mira de cercar-li sentit. Tal vegada en té massa de sentits.

Però aquí som. Escrivint pel pur plaer d’escriure.

Podria escriure coses com que el fred glassa els teus ossos i la teva pell és contreu i s’estira en un joc màgic amb el fred. Que les teves galtes s’enrogeixen amb el pas del vent. Que et veig dreta, amb bufanda i capell… que et sé feliç perquè m’ho diuen els teus ulls.

Però avui em ve de gust escriure que la nit és clara i que al meu cor bull la ràbia ben entesa. Aquella ràbia que et brota com una aureola davant la fredor de la pedra a la que et veus abocat a dormir. Freda per tu és la nit sense ningú, ni la manta el pot donar calor. Només el record de la teva casa llunyana, i del somriure dels teus, enllà en l’horitzó, molt lluny d’aquí. Ho has fet per ells, per una vida millor. Ara restes estès damunt aquesta pedra, i la fotografia comença a estar prou gastada. Tornaràs algun dia?