L'Atlàntida

-Ei, que fas aquesta nit? Arregla't que avui sortim... Que? No s'hi valen excuses. Tenc ganes de tu i ja fa massa temps que ens estam abandonant. Si, potser ens perdrem House, però que més dona.

Avui tenc energia, vull riure i tornar a pujar damunt el núvol al que em pujava abans quan el teu somriure era màgia. Fa massa temps que seiem al sofà sense mirar-nos un a l'altre als ulls.

Avui toca amor. Amor a la vora del mar. Que fa fred? No has escoltat a Francino per la ràdio? Mai fa fred o mal temps, és la roba dolenta o les males sabates...

Així que venga, aixeca't, amunt.

Ara és l'hora maca, surt, disfruta, juga, riu... si et ve de gust treu-te la roba i rodola per damunt la sorra.

Fa massa temps ja que el teu somriure, blanc i contagiós, no surt a la llum. Aquests ulls obscurs com la nit no brillen fa moltes llunes.

Aixeca't. No et pentinis. No et rentis la cara, dona igual. Però aixeca't. Tanca el llibre i obre la finestra. Qua temps fa que no mires al cel?

Pitja play, el botó està ple de pols, i deixa que soni la música, lo darrer que vares escoltar..

"Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad..."

Avui és un dia maco, un més entre els dies macos que has decidit guardar dins la maleta de viatge.

Paraules paraules paraules... res més que paraules sense comes, ni cometes, ni comilles...

Això son o no son. Encara no ho se. Hi ha diferència entre mot i paraula?

Que és una paraula? i un mot? s'escolta la veu del qui no parla? S'escolta la veu d'aquell que és ignorat?

La ignorància és la mort? o més bé és que si t'ignoren no existeixes? Volen dir el mateix aquestes preguntes? No, ni de bon troç.

Però que més dona?

Massa preguntes per un post tan curt.

Demà més?

Aquí teniu el meu bloc, solitari. Acostumat als blocs de Balearweb que tenen pàgina principal i la gent corr d'un bloc a un altre, això me pareix una mica solitari. Però volia sortir de Balearweb, provar amb un altre tipus de gent, d'opcions...
No se si m'hauré equivocat, algú ha llegit una sola paraula de les que he escrit?

Tant de bò, encara que sigui per casualitat, algú em faci un regal en forma de comentari.

Orenetes en l'aire
que pareix posen comes al cel.
Pot ser sia infinit,
tant de bo ho sia.

Creure que se pot
no vol dir poder-ho tot.
Voler lo just
és tenir-ho tot.

No creus?

No se on em durà aquest bloc. Si passes per casa meva, que també és casa teva, deixem unes paraules. Paraules de vida, d’existència…

L’Atlàntida, títol d’aquest bloc, títol del llibre que tenc a devora perquè no se m’ocorria un altre cosa… Llibre que se que no llegiré, però que estaria bé fer-ho. traurà pols, no el regalaré ni el tiraré mai. I no ho faré perquè som de la religió dels llibres. Estim els llibres. I molts cops ja no recordo de que van els que he llegit.

Recordes? De més jove escrivies els teus pensaments. Ella, na Maria, te'ls llegia i contestava. Intercanvi emocional. Però la culpable no era ella, era Plató. Ell, inventor dels núvols, de l'amor elevat a la màxima expressió, del sentiment sense sentit i d'un sol sentit.

Va ser ell, l'avorriment a classe i el somriure de na Maria qui hem portaren a estimar els pensaments per escrit.

I ara sou vosaltres els qui ho pagau.

Segueixo sense estar viu. Així que si passes per casa, deixem un alè de vida...

Començ l’aventura d’un bloc en solitari. Se que això comporta el risc d’aferrar-me a la pantalla. Però el correré. És difícil desfer-se de la estructura interna quan un està introspectiu. Que que vull dir? Crec que aquesta és una d’aquestes frases que se li ocorren a un i que mira de cercar-li sentit. Tal vegada en té massa de sentits.

Però aquí som. Escrivint pel pur plaer d’escriure.

Podria escriure coses com que el fred glassa els teus ossos i la teva pell és contreu i s’estira en un joc màgic amb el fred. Que les teves galtes s’enrogeixen amb el pas del vent. Que et veig dreta, amb bufanda i capell… que et sé feliç perquè m’ho diuen els teus ulls.

Però avui em ve de gust escriure que la nit és clara i que al meu cor bull la ràbia ben entesa. Aquella ràbia que et brota com una aureola davant la fredor de la pedra a la que et veus abocat a dormir. Freda per tu és la nit sense ningú, ni la manta el pot donar calor. Només el record de la teva casa llunyana, i del somriure dels teus, enllà en l’horitzó, molt lluny d’aquí. Ho has fet per ells, per una vida millor. Ara restes estès damunt aquesta pedra, i la fotografia comença a estar prou gastada. Tornaràs algun dia?