L'Atlàntida

-Vinga, no siguis així...

-Tu no em pressionis!

-Però que et costa?

-Que em deixis et dic!

-Vinga, va...

-T'he dit que no, que no ho entens!?

-Però perquè? no ho entenc.

-M'és igual si ho entens o no.

-Bé, fes el que  vulguis.

-Això faré. Em respatllaré les dents quan em doni la gana.

Anar posant prioritats i anar col·laborant, per a poc a poc fer-ho tot més accessible.

Això cridaven els altaveus de la ràdio.

I jo me'n reia. Me'n reia per dins, insonorament. Si és que aquesta paraula existeix.

Voler és Poder. Mentida. Prioritats i col·laboracions, d'això tracta la vida, solidària o no.

Però no ús càpiga dubte, farem un estudi pormenoritzat. Això si que és "xic". Estudiarem els problemes, els seus beneficis i les seves coses dolentes. Després d'anys d'oblit algú vendrà i ens ho refregarà per la cara. Tu, vosaltres, ús vareu comprometre.

I algú li haurà d'explicar que les paraules comprometen en la justa mesura, i que estudiar i valorar son sinònims de letarg, de deixar fer, de pols en els papers...

Paraules... paraules que venen i van com sentiments no definits.

Llenguatge abstracte que arriba a tot, que ho explica tot.

Però això no deixa de ser mentida. Com s'explica lo inexplicable... com els sentiments més íntims, l'amor, l'odi?

Només els poetes s'han apropat, sesgadament, a explicar-los.

Els sentiments son personals, tots els vivim de forma diferent, son ells, els poetes, qui unifiquen la manera d'estimar o d'odiar. Son ells qui dicten les sensacions a les que ens hem de veure abocats.

Així, els poetes no defineixen sinó que imposen.

LAS CARICIAS 

¡Qué Música del tacto

las caricias contigo!

¡Qué acordes tan profundos!

¡Qúe escalas de ternuras,

de durezas, de goces!

Nuestro amor silencioso

y oscuro nos eleva

a las eternas noches

que separan altísimas

los astros más distantes.

¡Qué música del tacto

las caricias contigo!

SOLEDADES JUNTAS, 1931,

MANUEL ALTOLAGUIRRE

Ens tornam a trobar musa maleïda. Dimoni de set caps que em vens a visitar els dies de niguls grisos amb la banda sonora de les gotes picant als cristalls de la meva habitació.

En dies com aquest, que sortir al carrer és una utopia, el calor de la llar és l'únic que reconforta.

Ni trist, ni content. Tansols indiferent. És bo estar indiferent? Jo no ho se. El que si puc sentir és que la indiferència és un sentiment pobre. Ni ràbia, ni dolor, ni adrenalina corren per les meves venes. El meu cor, quiet com les aigües d'un estanc, resta tranquil en el fons d'una ànima immutable.

Avui és un dia més, ni fred ni calor. Demà tal vegada sigui diferent.

Com un cubell ple de piles usades. Així és com em sento.No tenc forces. Em pesen els ulls, els braços, el cor...

Em fan mal, fins i tot, les mans. I tot perquè estic cansat d'esperar a que arribi.

Però que ha d'arribar, el moment? el dia? tu?

Encara no ho se, i això em cansa les ganes de viure. Em xucla l'energia deixant-me com un cubell ple de piles velles.

És l'hora de recollir el que hem sembrat i resulta que el cistell és buit. Ni les tomàtigues, ni els pebres... res a germinat en aquesta terra maleïda.

Dia rere dia assegut a la porxada, sense tenir res que fer, ni l'herba creix en aquestes contrades.

La vella cadira, el capell, i les bosses d'aigua penjades per espantar les mosques. Aquestes son les meves companyies durant el dia.

Aquestes, i els cotxes que en contades ocasions passen per la carretera que veig al final de la finca.

Domingueros, ja no venen més que domingueros. Estic pensant de montar allà al peu de carretera una paradeta d'algun producte típic. Així la gent s'aturaria i podríem fer la xarradeta. Però fa un quant temps que li dono voltes i no em decideixo. No se que vendre. Fruites i verdures? Terrisses de fang? Collars fets amb pedres del camp? O pedres amb formes de coses?

Assegut rumio cada dia un poc. Però sempre acab desistint. La meva vida és restar assegut a la porxada, mirar a l'horitzó i maleir: maleeixo als domingueros, maleeixo les mosques, maleeixo que no neixi res de la terra... i sobretot em maleeixo a mi mateix per no haver-me comprat almenys una ràdio que em faci companyia.

Moret maleït monstre

Et duc ben dins el ventre

Monstre d'ulls bonics

que rosegues les meves entranyes.

Cuc de l'infern

Somriure encisador

Moret, moret i deixa'm viure

Ràbia de saber-te

i més ràbia per no tenir-te

monstre del desconhort

L'olor a fel embriaga

la ment i l'ambient

Afamegat mors

sense substància

sense aliment

amb el meu oblit.

Defugir de la responsabilitat de marcar amb una X un lloc a un altre quan el teu parer potser no combregui amb la voluntat de la parròquia. Això fa por.

Estar tot sol, ser el delegant, complir amb la paraula donada que no sempre és la lògica. Lògica personal i unívoca. L'ímpetu del guanyador esdevé res quan del seu enteniment no és majoritari, quan pensa i expressa sense parar l'orella.

Errors que no sanen, ferides que supuren pus. L'odi, el xiuxiueig a l'esquena. El cop de força. Per falta de paraules tot esdevé obscur, necessitat de canvi.

Amb el teu parer, i el teu, i el teu... així l'odi s'ensorra per formar part del tot comú. No hi ha por a l'expressió certera i meditada per tots. La voluntat del gegant de ferro que té els peus de fang. Fang dur i reforçat per la voluntat comú.

Avui és dissabte i fa un bon fred. Els peus se'm glassen i les mans no deixen d'escriure.

Essent el dia que és i estant de vacances hauria d'estar eufòric. Però ja estic cansat de tanta festa, de no aturar, d'anar amunt i avall. Per festes tot son compromisos.

Avui soparem, riurem, ballarem... però sobretot ens sabrem companys i amics. Això és el millor de tot. Sentir-te un més dins la diversitat que t'envolta.

Que difícil és la soletat, l'abandó. No se perquè se'm venen a la memòria els companys que ja no telefon, als que gairebé mai veig i quan els veig no se ni que dir-los. Aquells companys que ho han estat tot per tu, que no concebies la vida sense ells, i ara son simplement coneguts als qui dius "un dia quedam".

La vida fa moltes voltes al voltant d'un mateix. Em conformo avui vespre en ser partícep d'un comú. En ser un més. Ells no ho sabran, però jo seré feliç mirant com riuen i son còmplices de bromes i jocs que només nosaltres entenem. Aquest llenguatge secret és el que fa que tots siguem un.

Que en pensarien els grecs de tot això?

L'arada en dies com aquest en que la terra està mullada no penetra en la terra. L'ase fa esforços inhumans per aconseguir estirar la pala tota plena de fang enganxat. Ja t'ho havien dit que avui no era un bon dia. Però la lluna és bona i la sembra s'ha de fer. Que hi farem si els deus no hi posen de la seva part?

Abans els grecs temien als deus, mataven per fer contents als deus, esbutzaven gallines per saber que volien els deus...

Ara, la gent descreguda, se caga en Deu sense ser conscient de que està dient.

Jo si que en soc conscient. Me cag en Deu! Hi ho dic com ho sent. Sabent que vol dir la paraula Deu i que vol dir cagar.

Au idò, que vengui ell i ho sembri. L'animal no té perquè sofrir tant per culpa seva. Amb la terra així no hi ha qui sembri.