L'Atlàntida

Obrir la finestra i trobar-me amb el cel blau ple d'ocells. Paisatge bucòlic, embadaliment de minuts.

El sol em cega, però molt més la blancor de les teves parets.

Avui passejo per aquella ciutat, mediterrània, blanca i petita, que abans era refugi de mariners i cuna de cançons, sense sortir de casa. El record del cel blau amb duu a ella.

Demà potser obri la finestra i em trobi un dia gris que em portarà a un altre lloc, tot viatjant mirant al cel.

Memòries d'un metge filòsof. Contes mèdico-filosòfics que surten de l¡ànima i de la sang dels pacients. Converses surrealistes. Pensaments en veu baixa plasmats al paper, que em trobaré?

D'ençà de les teves promeses esper aquí assegut. Pedra freda que congela fins a l'últim dels meus ossos. Dolor espiritual que no deixa sentir el dolor corporal i físic que sent-ho aquí assegut.

Em fa mal el cor. La decepció és tan gran que encara espero perquè no la vull assumir. Tal vegada encara complirà, em repeteixo un pic i un altre...

Veig vaixells enllà a l'horitzó i fa setmanes que no surto de casa. No tenc ni una finestra, i molt menys visc al costat del mar. Des de que l'enfermetat, quimera impossible, s'espangué pel meu cos, com s'apropien les cuques dels pins, he perdut les ganes, i fins i tot els meus pocs cabells han tornat més grisos, si això és possible.

Me'n vaig i us deixo. I alhora veig vaixells de gran velamen en l'horitzò.

El senyor Maimò anava amunt i avall atussant-se la barba. Inquiet recorria una i una altre vegada el camí sobre les seves passes, pensatiu.

Ara volen que me'n vagi. Jo. De casa meva. No ho entenc. Quin mal faig? Al meu taller hi venen des de pagesos fins a nobles, i fins i tot al rei li vaig fer un encàrreg. I ara això. És que no ho entenc. M'expulsen. La meva família via aquí des de molt abans que ells arribessin amb les seves creus, quan els moros nosaltres ja erem aquí. I ara que? No. No pens partir. Però que faré? M'agafaran i em mataran. Però no em maten, a mi i a la meva família si hem fan abandonar casa meva? El meu taller, que faré jo sense el meu taller? Però si per aquestes contrades som el millor plater. Ningú treballa millor que jo la plata. I això és perquè ningú estima tant aquesta feina com jo. Qui fara els anells de boda dels pobres? Qui les safates dels rics?

Al fons carretes plenes de trastos, estirades unes vegades per bèsties i altres per persones, omplen els camins. La gent se'n va. Els altres jueus, plorosos i enrabiats,agafen tot el que poden i s'afanyen en vendre tot el que no se'n poden dur. Entre llàgrimes i silèncis deambulen tots, en Yusuf, plater, en Ben Maimó, artesà de la fusta, n'Isaac, pagès, en Jucef, metge... Tots, sense escepció parteixen.

I on aniré? On anirà tota aquesta gent? la nostra vida és aquí. Maleeixo als cristians! I maleeixo aquesta terra. Terra que tant estimo, que sempre recordaré, la maleeixo per ser tan bonica i tan despiadada. No em queda altre. Partiré. Aquí no m'hi volen. Maleida religió! Si no fos perquè no puc deixar de creure abandonaria la fè amb tu, Déu. Perquè si hi fossis no consentiries això, però al fons del meu cor se que hi ets, i que ens guiaràs en el nostre camí així com vares guiar a Maises, el nostre profeta. On anirem a parar jo i la meva família ara? On deu ser la Terra Promesa?

Avui tot és República. I demà també. Cada dia. L'idea no mor. L'esperit tornarà, ha de tornar. Se que tornarài l'esper com els jesuïtes esperaven el mil·leni. Vendrà perquè és una idea, no un sistema polític. República és esperança.

Però repúbliques n'hi ha tantes com ments que la somien. Per això un cop la tenguem em de vigilar de no perdrer-la.

Cada dia hi ha més mans que empenyen fort, cada dia som més. Tant se val si som marxistes, anarquistes o demòcrates... Tots fem pinya des de la nostra postura perquè la república no és un sistema definit: és el principi de l'acord comú i de la col·laboració mútua. Entre tots ho farem.

Això és la República.

Tal mes i tal dia com avui, i fins i tot tal any com avui, les paraules brollen des dels meus intestins infestats de mots. Brollen i s'escolen pels meus braços supurants fins arribar a la punta dels meus dits. Les meves mans saben que els impulsos no son cosa a prendrès a broma. A cada error i la consegüent correcció potser la frase futura es perd en el "límbo" per esdevenir-ne una altre.

Tot a base d'impulsos. Això és el plaer d'escriure per escriure. Pel simple fet de la bellesa de les paraules i del seu significat més íntim. Les formes i els significats es van dibuixat a mesura que escric i rellegeixo.

Té algun significat tot això? Sí. Quin? Com no imaginar el seu significat. Les paraules tenen en elles mateixes una calor interna, i a vegades cremen tant que necessites buidar, desfer-te d'elles. Literatura?Jo diria que en part. No té un altre fi més que desfer-se i crear, encara que sigui estètica.

Tu diràs...

Canviar el mètode. Això pot ser sigui encertat. Però per aconseguir quin fi? Molts cops hem demano si tenc objectiu. Si lluito per una cosa que en principi, de manera immediata és positiva. Però això, aquesta lluita concreta i propera col·labora en l'error global.

Però lamentar-se del global i no moure un dit per l'entorn immediat no em pareix bé. Tal vegada lluitar a nivell micro ajuda al desequilibri de l'exterior.

Quina és la solució, lluitar globalment?

Potser més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.

Particip en un joc que dona resultats concrets, resultats satisfactoris. Però són els resultats que jo pretenc, o son més bé coses bones que em distreuen de l'objectiu final?

Que vull jo ara? que pretenia abans? És el mateix?

Em decanto definitivament a pensar que més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.