L'Atlàntida

Avui tot és República. I demà també. Cada dia. L'idea no mor. L'esperit tornarà, ha de tornar. Se que tornarài l'esper com els jesuïtes esperaven el mil·leni. Vendrà perquè és una idea, no un sistema polític. República és esperança.

Però repúbliques n'hi ha tantes com ments que la somien. Per això un cop la tenguem em de vigilar de no perdrer-la.

Cada dia hi ha més mans que empenyen fort, cada dia som més. Tant se val si som marxistes, anarquistes o demòcrates... Tots fem pinya des de la nostra postura perquè la república no és un sistema definit: és el principi de l'acord comú i de la col·laboració mútua. Entre tots ho farem.

Això és la República.

Tal mes i tal dia com avui, i fins i tot tal any com avui, les paraules brollen des dels meus intestins infestats de mots. Brollen i s'escolen pels meus braços supurants fins arribar a la punta dels meus dits. Les meves mans saben que els impulsos no son cosa a prendrès a broma. A cada error i la consegüent correcció potser la frase futura es perd en el "límbo" per esdevenir-ne una altre.

Tot a base d'impulsos. Això és el plaer d'escriure per escriure. Pel simple fet de la bellesa de les paraules i del seu significat més íntim. Les formes i els significats es van dibuixat a mesura que escric i rellegeixo.

Té algun significat tot això? Sí. Quin? Com no imaginar el seu significat. Les paraules tenen en elles mateixes una calor interna, i a vegades cremen tant que necessites buidar, desfer-te d'elles. Literatura?Jo diria que en part. No té un altre fi més que desfer-se i crear, encara que sigui estètica.

Tu diràs...

Canviar el mètode. Això pot ser sigui encertat. Però per aconseguir quin fi? Molts cops hem demano si tenc objectiu. Si lluito per una cosa que en principi, de manera immediata és positiva. Però això, aquesta lluita concreta i propera col·labora en l'error global.

Però lamentar-se del global i no moure un dit per l'entorn immediat no em pareix bé. Tal vegada lluitar a nivell micro ajuda al desequilibri de l'exterior.

Quina és la solució, lluitar globalment?

Potser més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.

Particip en un joc que dona resultats concrets, resultats satisfactoris. Però són els resultats que jo pretenc, o son més bé coses bones que em distreuen de l'objectiu final?

Que vull jo ara? que pretenia abans? És el mateix?

Em decanto definitivament a pensar que més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.

-Vinga, no siguis així...

-Tu no em pressionis!

-Però que et costa?

-Que em deixis et dic!

-Vinga, va...

-T'he dit que no, que no ho entens!?

-Però perquè? no ho entenc.

-M'és igual si ho entens o no.

-Bé, fes el que  vulguis.

-Això faré. Em respatllaré les dents quan em doni la gana.

Anar posant prioritats i anar col·laborant, per a poc a poc fer-ho tot més accessible.

Això cridaven els altaveus de la ràdio.

I jo me'n reia. Me'n reia per dins, insonorament. Si és que aquesta paraula existeix.

Voler és Poder. Mentida. Prioritats i col·laboracions, d'això tracta la vida, solidària o no.

Però no ús càpiga dubte, farem un estudi pormenoritzat. Això si que és "xic". Estudiarem els problemes, els seus beneficis i les seves coses dolentes. Després d'anys d'oblit algú vendrà i ens ho refregarà per la cara. Tu, vosaltres, ús vareu comprometre.

I algú li haurà d'explicar que les paraules comprometen en la justa mesura, i que estudiar i valorar son sinònims de letarg, de deixar fer, de pols en els papers...

Paraules... paraules que venen i van com sentiments no definits.

Llenguatge abstracte que arriba a tot, que ho explica tot.

Però això no deixa de ser mentida. Com s'explica lo inexplicable... com els sentiments més íntims, l'amor, l'odi?

Només els poetes s'han apropat, sesgadament, a explicar-los.

Els sentiments son personals, tots els vivim de forma diferent, son ells, els poetes, qui unifiquen la manera d'estimar o d'odiar. Son ells qui dicten les sensacions a les que ens hem de veure abocats.

Així, els poetes no defineixen sinó que imposen.

LAS CARICIAS 

¡Qué Música del tacto

las caricias contigo!

¡Qué acordes tan profundos!

¡Qúe escalas de ternuras,

de durezas, de goces!

Nuestro amor silencioso

y oscuro nos eleva

a las eternas noches

que separan altísimas

los astros más distantes.

¡Qué música del tacto

las caricias contigo!

SOLEDADES JUNTAS, 1931,

MANUEL ALTOLAGUIRRE

Ens tornam a trobar musa maleïda. Dimoni de set caps que em vens a visitar els dies de niguls grisos amb la banda sonora de les gotes picant als cristalls de la meva habitació.

En dies com aquest, que sortir al carrer és una utopia, el calor de la llar és l'únic que reconforta.

Ni trist, ni content. Tansols indiferent. És bo estar indiferent? Jo no ho se. El que si puc sentir és que la indiferència és un sentiment pobre. Ni ràbia, ni dolor, ni adrenalina corren per les meves venes. El meu cor, quiet com les aigües d'un estanc, resta tranquil en el fons d'una ànima immutable.

Avui és un dia més, ni fred ni calor. Demà tal vegada sigui diferent.

Com un cubell ple de piles usades. Així és com em sento.No tenc forces. Em pesen els ulls, els braços, el cor...

Em fan mal, fins i tot, les mans. I tot perquè estic cansat d'esperar a que arribi.

Però que ha d'arribar, el moment? el dia? tu?

Encara no ho se, i això em cansa les ganes de viure. Em xucla l'energia deixant-me com un cubell ple de piles velles.

És l'hora de recollir el que hem sembrat i resulta que el cistell és buit. Ni les tomàtigues, ni els pebres... res a germinat en aquesta terra maleïda.

Dia rere dia assegut a la porxada, sense tenir res que fer, ni l'herba creix en aquestes contrades.

La vella cadira, el capell, i les bosses d'aigua penjades per espantar les mosques. Aquestes son les meves companyies durant el dia.

Aquestes, i els cotxes que en contades ocasions passen per la carretera que veig al final de la finca.

Domingueros, ja no venen més que domingueros. Estic pensant de montar allà al peu de carretera una paradeta d'algun producte típic. Així la gent s'aturaria i podríem fer la xarradeta. Però fa un quant temps que li dono voltes i no em decideixo. No se que vendre. Fruites i verdures? Terrisses de fang? Collars fets amb pedres del camp? O pedres amb formes de coses?

Assegut rumio cada dia un poc. Però sempre acab desistint. La meva vida és restar assegut a la porxada, mirar a l'horitzó i maleir: maleeixo als domingueros, maleeixo les mosques, maleeixo que no neixi res de la terra... i sobretot em maleeixo a mi mateix per no haver-me comprat almenys una ràdio que em faci companyia.

Moret maleït monstre

Et duc ben dins el ventre

Monstre d'ulls bonics

que rosegues les meves entranyes.

Cuc de l'infern

Somriure encisador

Moret, moret i deixa'm viure

Ràbia de saber-te

i més ràbia per no tenir-te

monstre del desconhort

L'olor a fel embriaga

la ment i l'ambient

Afamegat mors

sense substància

sense aliment

amb el meu oblit.