L'Atlàntida

A l'ombra d'aquest vell garrover no conto els amics que em visitaran pel meu aniversari, conto els que ja m'han deixat. Són més els que ja no hi son que els que encara és mantenen en peu.

No se perquè m'obstino a no deixar-me endur. Tal vegada siguin on siguin encara m'esperen per començar la partida de cartes dels diumenges.

La riqueza i la pobreza de las naciones, D. Landes.

Somiar Amèrica, Tubella.

Luces de Bohemia, Valle-Inclán.

Historia del siglo XX, Hobsbawn.

Canciones del que no canta, Benedetti.

La pensión eva, Camilleri.

Asesinato en el comité central, Montalban.

La transició democràtica als Països Catalans, Pagès.

De la calle al frente, Casanova.

Tot això i més és el que tinc al costat.

Pura poesia.

Obrir la finestra i trobar-me amb el cel blau ple d'ocells. Paisatge bucòlic, embadaliment de minuts.

El sol em cega, però molt més la blancor de les teves parets.

Avui passejo per aquella ciutat, mediterrània, blanca i petita, que abans era refugi de mariners i cuna de cançons, sense sortir de casa. El record del cel blau amb duu a ella.

Demà potser obri la finestra i em trobi un dia gris que em portarà a un altre lloc, tot viatjant mirant al cel.

Memòries d'un metge filòsof. Contes mèdico-filosòfics que surten de l¡ànima i de la sang dels pacients. Converses surrealistes. Pensaments en veu baixa plasmats al paper, que em trobaré?

D'ençà de les teves promeses esper aquí assegut. Pedra freda que congela fins a l'últim dels meus ossos. Dolor espiritual que no deixa sentir el dolor corporal i físic que sent-ho aquí assegut.

Em fa mal el cor. La decepció és tan gran que encara espero perquè no la vull assumir. Tal vegada encara complirà, em repeteixo un pic i un altre...

Veig vaixells enllà a l'horitzó i fa setmanes que no surto de casa. No tenc ni una finestra, i molt menys visc al costat del mar. Des de que l'enfermetat, quimera impossible, s'espangué pel meu cos, com s'apropien les cuques dels pins, he perdut les ganes, i fins i tot els meus pocs cabells han tornat més grisos, si això és possible.

Me'n vaig i us deixo. I alhora veig vaixells de gran velamen en l'horitzò.

El senyor Maimò anava amunt i avall atussant-se la barba. Inquiet recorria una i una altre vegada el camí sobre les seves passes, pensatiu.

Ara volen que me'n vagi. Jo. De casa meva. No ho entenc. Quin mal faig? Al meu taller hi venen des de pagesos fins a nobles, i fins i tot al rei li vaig fer un encàrreg. I ara això. És que no ho entenc. M'expulsen. La meva família via aquí des de molt abans que ells arribessin amb les seves creus, quan els moros nosaltres ja erem aquí. I ara que? No. No pens partir. Però que faré? M'agafaran i em mataran. Però no em maten, a mi i a la meva família si hem fan abandonar casa meva? El meu taller, que faré jo sense el meu taller? Però si per aquestes contrades som el millor plater. Ningú treballa millor que jo la plata. I això és perquè ningú estima tant aquesta feina com jo. Qui fara els anells de boda dels pobres? Qui les safates dels rics?

Al fons carretes plenes de trastos, estirades unes vegades per bèsties i altres per persones, omplen els camins. La gent se'n va. Els altres jueus, plorosos i enrabiats,agafen tot el que poden i s'afanyen en vendre tot el que no se'n poden dur. Entre llàgrimes i silèncis deambulen tots, en Yusuf, plater, en Ben Maimó, artesà de la fusta, n'Isaac, pagès, en Jucef, metge... Tots, sense escepció parteixen.

I on aniré? On anirà tota aquesta gent? la nostra vida és aquí. Maleeixo als cristians! I maleeixo aquesta terra. Terra que tant estimo, que sempre recordaré, la maleeixo per ser tan bonica i tan despiadada. No em queda altre. Partiré. Aquí no m'hi volen. Maleida religió! Si no fos perquè no puc deixar de creure abandonaria la fè amb tu, Déu. Perquè si hi fossis no consentiries això, però al fons del meu cor se que hi ets, i que ens guiaràs en el nostre camí així com vares guiar a Maises, el nostre profeta. On anirem a parar jo i la meva família ara? On deu ser la Terra Promesa?