Nanas de la cebolla, Miguel Hernàndez, brots de la meva pell germinen quan la música fa davallar llàgrimes des dels meus ulls al record del poeta. Visca la revolta, revolució i solidaritat. Imatges imborrables per molta dictadura. Imatges que per si mateixes val la pena lluitar. No oblidarem perquè coses com aquestes son vida.
De manera que, quan els japonesos es trobaren amb els europeus, es posaren a aprendre dels seus mètodes. Copiaren les seves armes, imitaren els seus aparells de mesurar el temps, molts es convertiren al cristianisme. I seguiren sentint-se superiors.
L'onada de cristianisme pareixia destinada a anegar el país. La nova fe va gaudir de gran predicament entre els sobirans locals, i encara més entre els membres marginals d'una població ruda, que a dures penes aconseguia subsistir. El fenomen responia a les estratègies de conversió clàssiques: que es converteixin primer els líders i arrosseguin amb ells als seus súbdits; o bé donar amor i aliment als necessitats de recolzament moral i material. Alguns daimyo i samurais es feren cristians per convicció. El cristianisme oferia un consol i una espiritualitat de la que mancaven els ritus i pràctiques tradicionals en aquelles regions. Altres es convertiren per raons pràctiques: el cristianisme era una drassera per accedir al comerç i a l'ajuda tecnològica d'Europa en un camp de vatalla polític molt enrarit. Durant un temps, inclús els líders suprems, Olda Nobunaga (sobirà de 1568 a 1582) i despres Totoyomi Hidekoshi (1586-1598), feren lo propi.
Com gos que olora els cantons pixats dels carrers cercant la marca olfativa de la seva presència. Dia rere dia. Així reconeixes la teva pàtria. Ni te n'adones dels petits canvis, però coneixes l'essència, els racons i misteris del teu món. Perquè és teu tot allò que no tens a dins? se pot tenir una pàtria que no coneixes en profunditat?
Per això el meu barri, el meu poble, els meus amics...això és la meva pàtria. Tu ets la meva pàtria.
Avui sí. Els prats i les ribes floreixen i s'engalanen del verd més intens com moquetes. Al·lèrgia dels meus ulls. Aigua fluida em raja cara avall. Intensitat visual. El blau és més blau que mai.
Amb un cafè amb llet en les mans, d'es de la magnífica terrassa del Casablanca Terrace, veig els velers i barques de pesca com arriben i parteixen al port i des del port.
El diari em conta les noves. El món està podrit. I jo aquí, al port de Casablanca, comprenc que encara queden racons per disfrutar i moments de pau.
Fet i fet, el valor profund del llenguatge del nostre poeta, més que en aquella rara saviesa per copsar i comunicar la vida, del mot damunt la seva cosa, que, com apuntava Carles Riba, fou el secret de la poderosa expressivitat de Verdaguer, consisteix en expressar la bellesa de la paraula per ella mateixa...
Tags
La Tafanera
del.icio.us