L'Atlàntida

“Mire usted, yo digo que el problema de este país es que puras contradicciones tiene. Ahí está pues que carga un sol frío, y la gente viva ve y deja hacer como si estuviera muerta, y el criminal es juez, y la víctima está en la cárcel, y el mentiroso es gobierno, y la verdad es perseguida como enfermedad, y los estudiantes están encerrados y los ladrones están sueltos, y el ignorante imparte cátedras y el sabio es ignorado, y el ocioso tienen riquezas, y el que trabaja nada tiene, y el menos manda, y los más obedecen, y el que tiene mucho tiene más, y el que tiene poco tiene nada, y se apremia al malo y se castiga al bueno.”

Subcomandante Marcos, 21-2-2000

Judicis?

Silenci i oblit

és el que dicta la norma.

Negra ombra que em persegueixes

fins i tot en les nits més obscures.

Mort que furtes les rialles més sinceres.

Por de diaris i noticiers.

Maleït cuc sempre a l'aguait

que rosegues les entranyes més profundes.

Raó inexistent. Paranoia. Por arrelada.

Flor mústia. Germen que la mustia.

Negra ombra que per molt que vulgui

matar-te no puc, ni deixar-te enrere.

Invasor de consciències i raons,

fruita podrida i càncer social.

Negra ombra definida i orquestrada,

directora d'escena i fil conductor.

Negra ombra que em limites

i m'enterres molt abans de morir.

Negra ombra, negra ombra...

Escriure sense sentit, sense finalitat. Plaer d'escriure. Plasmar paraules consonats i ben avingudes sense la més mínima pretensió. O millor dit, amb una única finalitat, crear melodies reflexives. Música de tons i semitons per a pensar sense haver-ho de fer sobre res concret.

Deixar-se endur pitjant les tecles al teclat, no tornar enrere, no corregir sabent que poques faltes hi haurà. Discurs? per a què. Avui el fluid viscós dels mots plasmats impregna la no consciència i cau i vessa sobre això que d'aquí uns instants serà un nou post.

Aquí m'aturo. Perquè sí.

Viatjo sol cap a la terra promesa.

Esper trobar-hi or, encens i mirra.

Això em prometeren els Déus

previ pagament de tribut.

I això vull creure jo.

Mir a l'horitzó,

mar enllà,

i escolt el batec

d'una terra acollidora,

honesta i rica...

Escolt el meu propi batec,

cor enllà, 

que hem diu que tot això ha de ser.

Ha de ser... 

Acab de coneixer un bloc del que no puc deixar d'escriure. S'anomena La vida de la mujer en islam. El títol ho diu tot. És un bloc totalment terrenal i desmitificador. Clar i concís. D'aquestes delicies anònimes que et trobes un cop cada molt temps i que t'obren el cor per deixar-hi entrar aire fresc, sense prejudicis ni predisposicions.

Feis-hi una volta i hi quedareu enganxat i amb ganes de coneixer les mans que fan possible l'oració i donen vida i sentit a les paraules allà plasmades.

Anau-hi, anau-hi...

http://la-vida-de-la-mujer-en-islam.tublog.es