LA GUERRA
De pronto, el aire
se abatió, encendido,
cayó, como una espada,
sobre la tierra. Oh, sí,
recuerdo los clamores.
Entre el humo y la sangre,
miré los muros
de la patria mía,
como ciego miré
por todas partes,
buscando un pecho,
una palabra, algo
donde esconder el llanto.
Y encontré sólo muerte,
ruina y muerte
bajo el cielo vacío.
Jose Agustín Goytisolo
En la práctica, el verdadero peligro del terrorismo no reside en la amenaza real un anónimo puñado de fanàticos, sino en el miedo irracional que sus actividades provocan, y que tanto los medios como los gobiernos imprudentes espolean.
Eric Hobsbawn, Guerra y paz en el siglo XXI,
Crítica, Barcelona, 2006
De petites coses està feta la vida. I de petites històries està feta la Història. Una i altre, Vida i Història convergeixen en un tot incapaç de predir el futur.
Convindrem que hi ha 3 seqüències temporals: la història que ha moldejat el món en que vivim la vida, que és el present, i el futur, l'esdevenir misteriós per encaminat i rutinari que sigui.
Carpe Diem, viu la vida, però mai oblidis la història, perquè et fa ser qui ets, per molt independent que siguis.
La història, en gran mesura, és la vida: Passat, Present i Futur.
La bellesa avui nom Bipasha Basu i és índia.Calen poques paraules, i molt menys descripcions. Tal vegada sigui un poema visual aquesta foto. O tal vegada sigui que avui estic sensible. De totes maneres crec que valia la pena aturar-se a mirar-la als ulls, sense desig, com qui mira un quadre i es deixa endur. Per sort les dones no són així, i molt menys les volem així. Com quan un quadre intenta reflexar la veritat i no ho aconsegueix.
.
"Nos mean y los diarios dicen que llueve"
A l'ombra d'aquest vell garrover no conto els amics que em visitaran pel meu aniversari, conto els que ja m'han deixat. Són més els que ja no hi son que els que encara és mantenen en peu.
No se perquè m'obstino a no deixar-me endur. Tal vegada siguin on siguin encara m'esperen per començar la partida de cartes dels diumenges.
La riqueza i la pobreza de las naciones, D. Landes.
Somiar Amèrica, Tubella.
Luces de Bohemia, Valle-Inclán.
Historia del siglo XX, Hobsbawn.
Canciones del que no canta, Benedetti.
La pensión eva, Camilleri.
Asesinato en el comité central, Montalban.
La transició democràtica als Països Catalans, Pagès.
De la calle al frente, Casanova.
Tot això i més és el que tinc al costat.
Pura poesia.
Mira el món. Somriu-li. Que més se pot demanar?
Està bé, no demanem justícia.
Tampoc igualtat, ni honestedat, ni principis...
Ah, ni coherència, ni solidaritat, ni bones paraules...
ni amor, ni empatia, ni pau...
ni alegria, ni militància.
I tampoc ajuda mútua, conversa ni amistat.
Però llevat d'això, no podem demanar res millor.
Obrir la finestra i trobar-me amb el cel blau ple d'ocells. Paisatge bucòlic, embadaliment de minuts.
El sol em cega, però molt més la blancor de les teves parets.
Avui passejo per aquella ciutat, mediterrània, blanca i petita, que abans era refugi de mariners i cuna de cançons, sense sortir de casa. El record del cel blau amb duu a ella.
Demà potser obri la finestra i em trobi un dia gris que em portarà a un altre lloc, tot viatjant mirant al cel.
Memòries d'un metge filòsof. Contes mèdico-filosòfics que surten de l¡ànima i de la sang dels pacients. Converses surrealistes. Pensaments en veu baixa plasmats al paper, que em trobaré?
D'ençà de les teves promeses esper aquí assegut. Pedra freda que congela fins a l'últim dels meus ossos. Dolor espiritual que no deixa sentir el dolor corporal i físic que sent-ho aquí assegut.
Em fa mal el cor. La decepció és tan gran que encara espero perquè no la vull assumir. Tal vegada encara complirà, em repeteixo un pic i un altre...
Veig vaixells enllà a l'horitzó i fa setmanes que no surto de casa. No tenc ni una finestra, i molt menys visc al costat del mar. Des de que l'enfermetat, quimera impossible, s'espangué pel meu cos, com s'apropien les cuques dels pins, he perdut les ganes, i fins i tot els meus pocs cabells han tornat més grisos, si això és possible.
Me'n vaig i us deixo. I alhora veig vaixells de gran velamen en l'horitzò.
El senyor Maimò anava amunt i avall atussant-se la barba. Inquiet recorria una i una altre vegada el camí sobre les seves passes, pensatiu.
Ara volen que me'n vagi. Jo. De casa meva. No ho entenc. Quin mal faig? Al meu taller hi venen des de pagesos fins a nobles, i fins i tot al rei li vaig fer un encàrreg. I ara això. És que no ho entenc. M'expulsen. La meva família via aquí des de molt abans que ells arribessin amb les seves creus, quan els moros nosaltres ja erem aquí. I ara que? No. No pens partir. Però que faré? M'agafaran i em mataran. Però no em maten, a mi i a la meva família si hem fan abandonar casa meva? El meu taller, que faré jo sense el meu taller? Però si per aquestes contrades som el millor plater. Ningú treballa millor que jo la plata. I això és perquè ningú estima tant aquesta feina com jo. Qui fara els anells de boda dels pobres? Qui les safates dels rics?
Al fons carretes plenes de trastos, estirades unes vegades per bèsties i altres per persones, omplen els camins. La gent se'n va. Els altres jueus, plorosos i enrabiats,agafen tot el que poden i s'afanyen en vendre tot el que no se'n poden dur. Entre llàgrimes i silèncis deambulen tots, en Yusuf, plater, en Ben Maimó, artesà de la fusta, n'Isaac, pagès, en Jucef, metge... Tots, sense escepció parteixen.
I on aniré? On anirà tota aquesta gent? la nostra vida és aquí. Maleeixo als cristians! I maleeixo aquesta terra. Terra que tant estimo, que sempre recordaré, la maleeixo per ser tan bonica i tan despiadada. No em queda altre. Partiré. Aquí no m'hi volen. Maleida religió! Si no fos perquè no puc deixar de creure abandonaria la fè amb tu, Déu. Perquè si hi fossis no consentiries això, però al fons del meu cor se que hi ets, i que ens guiaràs en el nostre camí així com vares guiar a Maises, el nostre profeta. On anirem a parar jo i la meva família ara? On deu ser la Terra Promesa?
Fruit de l'embadaliment va néixer aquesta flor.
Ara tu l'has de regar perquè no mori.
Flor tendre i senzilla,
filla de paraules i mare de versos,
no importa la mètrica
importa el so,
el sentit
i la música.
Tot ho té aquesta flor,
va néixer de l'embadaliment.
Assassins. Això són. Assassins amb ànsies de sang. Sangoneres que viuen a costa de la saba roja que corr per les venes dels altres.
Són com mosquits àvids d'aliment.
Els seus cossos brollen la sang robada. No consciència ni pietat. Només la mort. I molts cops ni això. No saben que estan matant, pensen que alliberen un país, un estat, una nació...
Però no se n'adonen que la violència mata les seves aspiracions. Que tota la creativitat queda condemnada al fracàs pel simple fet de voler el mateix fi, encara que amb mitjans totalment diferents.
Tenir amorc cec per la pàtria. Hi ha alguna cosa més absurda? Sí, morir o matar per ella.
Avui tot és República. I demà també. Cada dia. L'idea no mor. L'esperit tornarà, ha de tornar. Se que tornarài l'esper com els jesuïtes esperaven el mil·leni. Vendrà perquè és una idea, no un sistema polític. República és esperança.
Però repúbliques n'hi ha tantes com ments que la somien. Per això un cop la tenguem em de vigilar de no perdrer-la.
Cada dia hi ha més mans que empenyen fort, cada dia som més. Tant se val si som marxistes, anarquistes o demòcrates... Tots fem pinya des de la nostra postura perquè la república no és un sistema definit: és el principi de l'acord comú i de la col·laboració mútua. Entre tots ho farem.
Això és la República.
Tal mes i tal dia com avui, i fins i tot tal any com avui, les paraules brollen des dels meus intestins infestats de mots. Brollen i s'escolen pels meus braços supurants fins arribar a la punta dels meus dits. Les meves mans saben que els impulsos no son cosa a prendrès a broma. A cada error i la consegüent correcció potser la frase futura es perd en el "límbo" per esdevenir-ne una altre.
Tot a base d'impulsos. Això és el plaer d'escriure per escriure. Pel simple fet de la bellesa de les paraules i del seu significat més íntim. Les formes i els significats es van dibuixat a mesura que escric i rellegeixo.
Té algun significat tot això? Sí. Quin? Com no imaginar el seu significat. Les paraules tenen en elles mateixes una calor interna, i a vegades cremen tant que necessites buidar, desfer-te d'elles. Literatura?Jo diria que en part. No té un altre fi més que desfer-se i crear, encara que sigui estètica.
Tu diràs...
Canviar el mètode. Això pot ser sigui encertat. Però per aconseguir quin fi? Molts cops hem demano si tenc objectiu. Si lluito per una cosa que en principi, de manera immediata és positiva. Però això, aquesta lluita concreta i propera col·labora en l'error global.
Però lamentar-se del global i no moure un dit per l'entorn immediat no em pareix bé. Tal vegada lluitar a nivell micro ajuda al desequilibri de l'exterior.
Quina és la solució, lluitar globalment?
Potser més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.
Particip en un joc que dona resultats concrets, resultats satisfactoris. Però són els resultats que jo pretenc, o son més bé coses bones que em distreuen de l'objectiu final?
Que vull jo ara? que pretenia abans? És el mateix?
Em decanto definitivament a pensar que més val fer el que es pot aquí i ara, sense oblidar l'allà i el més endavant.
-Vinga, no siguis així...
-Tu no em pressionis!
-Però que et costa?
-Que em deixis et dic!
-Vinga, va...
-T'he dit que no, que no ho entens!?
-Però perquè? no ho entenc.
-M'és igual si ho entens o no.
-Bé, fes el que vulguis.
-Això faré. Em respatllaré les dents quan em doni la gana.
Anar posant prioritats i anar col·laborant, per a poc a poc fer-ho tot més accessible.
Això cridaven els altaveus de la ràdio.
I jo me'n reia. Me'n reia per dins, insonorament. Si és que aquesta paraula existeix.
Voler és Poder. Mentida. Prioritats i col·laboracions, d'això tracta la vida, solidària o no.
Però no ús càpiga dubte, farem un estudi pormenoritzat. Això si que és "xic". Estudiarem els problemes, els seus beneficis i les seves coses dolentes. Després d'anys d'oblit algú vendrà i ens ho refregarà per la cara. Tu, vosaltres, ús vareu comprometre.
I algú li haurà d'explicar que les paraules comprometen en la justa mesura, i que estudiar i valorar son sinònims de letarg, de deixar fer, de pols en els papers...
Paraules... paraules que venen i van com sentiments no definits.
Llenguatge abstracte que arriba a tot, que ho explica tot.
Però això no deixa de ser mentida. Com s'explica lo inexplicable... com els sentiments més íntims, l'amor, l'odi?
Només els poetes s'han apropat, sesgadament, a explicar-los.
Els sentiments son personals, tots els vivim de forma diferent, son ells, els poetes, qui unifiquen la manera d'estimar o d'odiar. Son ells qui dicten les sensacions a les que ens hem de veure abocats.
Així, els poetes no defineixen sinó que imposen.
LAS CARICIAS
¡Qué Música del tacto
las caricias contigo!
¡Qué acordes tan profundos!
¡Qúe escalas de ternuras,
de durezas, de goces!
Nuestro amor silencioso
y oscuro nos eleva
a las eternas noches
que separan altísimas
los astros más distantes.
¡Qué música del tacto
las caricias contigo!
SOLEDADES JUNTAS, 1931,
MANUEL ALTOLAGUIRRE
Ens tornam a trobar musa maleïda. Dimoni de set caps que em vens a visitar els dies de niguls grisos amb la banda sonora de les gotes picant als cristalls de la meva habitació.
En dies com aquest, que sortir al carrer és una utopia, el calor de la llar és l'únic que reconforta.
Ni trist, ni content. Tansols indiferent. És bo estar indiferent? Jo no ho se. El que si puc sentir és que la indiferència és un sentiment pobre. Ni ràbia, ni dolor, ni adrenalina corren per les meves venes. El meu cor, quiet com les aigües d'un estanc, resta tranquil en el fons d'una ànima immutable.
Avui és un dia més, ni fred ni calor. Demà tal vegada sigui diferent.
Fet i fet, el valor profund del llenguatge del nostre poeta, més que en aquella rara saviesa per copsar i comunicar la vida, del mot damunt la seva cosa, que, com apuntava Carles Riba, fou el secret de la poderosa expressivitat de Verdaguer, consisteix en expressar la bellesa de la paraula per ella mateixa...
Tags
La Tafanera
del.icio.us