L'Atlàntida

Com un cubell ple de piles usades. Així és com em sento.No tenc forces. Em pesen els ulls, els braços, el cor...

Em fan mal, fins i tot, les mans. I tot perquè estic cansat d'esperar a que arribi.

Però que ha d'arribar, el moment? el dia? tu?

Encara no ho se, i això em cansa les ganes de viure. Em xucla l'energia deixant-me com un cubell ple de piles velles.

És l'hora de recollir el que hem sembrat i resulta que el cistell és buit. Ni les tomàtigues, ni els pebres... res a germinat en aquesta terra maleïda.

Dia rere dia assegut a la porxada, sense tenir res que fer, ni l'herba creix en aquestes contrades.

La vella cadira, el capell, i les bosses d'aigua penjades per espantar les mosques. Aquestes son les meves companyies durant el dia.

Aquestes, i els cotxes que en contades ocasions passen per la carretera que veig al final de la finca.

Domingueros, ja no venen més que domingueros. Estic pensant de montar allà al peu de carretera una paradeta d'algun producte típic. Així la gent s'aturaria i podríem fer la xarradeta. Però fa un quant temps que li dono voltes i no em decideixo. No se que vendre. Fruites i verdures? Terrisses de fang? Collars fets amb pedres del camp? O pedres amb formes de coses?

Assegut rumio cada dia un poc. Però sempre acab desistint. La meva vida és restar assegut a la porxada, mirar a l'horitzó i maleir: maleeixo als domingueros, maleeixo les mosques, maleeixo que no neixi res de la terra... i sobretot em maleeixo a mi mateix per no haver-me comprat almenys una ràdio que em faci companyia.

Moret maleït monstre

Et duc ben dins el ventre

Monstre d'ulls bonics

que rosegues les meves entranyes.

Cuc de l'infern

Somriure encisador

Moret, moret i deixa'm viure

Ràbia de saber-te

i més ràbia per no tenir-te

monstre del desconhort

L'olor a fel embriaga

la ment i l'ambient

Afamegat mors

sense substància

sense aliment

amb el meu oblit.

Defugir de la responsabilitat de marcar amb una X un lloc a un altre quan el teu parer potser no combregui amb la voluntat de la parròquia. Això fa por.

Estar tot sol, ser el delegant, complir amb la paraula donada que no sempre és la lògica. Lògica personal i unívoca. L'ímpetu del guanyador esdevé res quan del seu enteniment no és majoritari, quan pensa i expressa sense parar l'orella.

Errors que no sanen, ferides que supuren pus. L'odi, el xiuxiueig a l'esquena. El cop de força. Per falta de paraules tot esdevé obscur, necessitat de canvi.

Amb el teu parer, i el teu, i el teu... així l'odi s'ensorra per formar part del tot comú. No hi ha por a l'expressió certera i meditada per tots. La voluntat del gegant de ferro que té els peus de fang. Fang dur i reforçat per la voluntat comú.

Avui és dissabte i fa un bon fred. Els peus se'm glassen i les mans no deixen d'escriure.

Essent el dia que és i estant de vacances hauria d'estar eufòric. Però ja estic cansat de tanta festa, de no aturar, d'anar amunt i avall. Per festes tot son compromisos.

Avui soparem, riurem, ballarem... però sobretot ens sabrem companys i amics. Això és el millor de tot. Sentir-te un més dins la diversitat que t'envolta.

Que difícil és la soletat, l'abandó. No se perquè se'm venen a la memòria els companys que ja no telefon, als que gairebé mai veig i quan els veig no se ni que dir-los. Aquells companys que ho han estat tot per tu, que no concebies la vida sense ells, i ara son simplement coneguts als qui dius "un dia quedam".

La vida fa moltes voltes al voltant d'un mateix. Em conformo avui vespre en ser partícep d'un comú. En ser un més. Ells no ho sabran, però jo seré feliç mirant com riuen i son còmplices de bromes i jocs que només nosaltres entenem. Aquest llenguatge secret és el que fa que tots siguem un.

Que en pensarien els grecs de tot això?

L'arada en dies com aquest en que la terra està mullada no penetra en la terra. L'ase fa esforços inhumans per aconseguir estirar la pala tota plena de fang enganxat. Ja t'ho havien dit que avui no era un bon dia. Però la lluna és bona i la sembra s'ha de fer. Que hi farem si els deus no hi posen de la seva part?

Abans els grecs temien als deus, mataven per fer contents als deus, esbutzaven gallines per saber que volien els deus...

Ara, la gent descreguda, se caga en Deu sense ser conscient de que està dient.

Jo si que en soc conscient. Me cag en Deu! Hi ho dic com ho sent. Sabent que vol dir la paraula Deu i que vol dir cagar.

Au idò, que vengui ell i ho sembri. L'animal no té perquè sofrir tant per culpa seva. Amb la terra així no hi ha qui sembri.

-Ei, que fas aquesta nit? Arregla't que avui sortim... Que? No s'hi valen excuses. Tenc ganes de tu i ja fa massa temps que ens estam abandonant. Si, potser ens perdrem House, però que més dona.

Avui tenc energia, vull riure i tornar a pujar damunt el núvol al que em pujava abans quan el teu somriure era màgia. Fa massa temps que seiem al sofà sense mirar-nos un a l'altre als ulls.

Avui toca amor. Amor a la vora del mar. Que fa fred? No has escoltat a Francino per la ràdio? Mai fa fred o mal temps, és la roba dolenta o les males sabates...

Així que venga, aixeca't, amunt.

Ara és l'hora maca, surt, disfruta, juga, riu... si et ve de gust treu-te la roba i rodola per damunt la sorra.

Fa massa temps ja que el teu somriure, blanc i contagiós, no surt a la llum. Aquests ulls obscurs com la nit no brillen fa moltes llunes.

Aixeca't. No et pentinis. No et rentis la cara, dona igual. Però aixeca't. Tanca el llibre i obre la finestra. Qua temps fa que no mires al cel?

Pitja play, el botó està ple de pols, i deixa que soni la música, lo darrer que vares escoltar..

"Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad..."

Avui és un dia maco, un més entre els dies macos que has decidit guardar dins la maleta de viatge.

Paraules paraules paraules... res més que paraules sense comes, ni cometes, ni comilles...

Això son o no son. Encara no ho se. Hi ha diferència entre mot i paraula?

Que és una paraula? i un mot? s'escolta la veu del qui no parla? S'escolta la veu d'aquell que és ignorat?

La ignorància és la mort? o més bé és que si t'ignoren no existeixes? Volen dir el mateix aquestes preguntes? No, ni de bon troç.

Però que més dona?

Massa preguntes per un post tan curt.

Demà més?

Aquí teniu el meu bloc, solitari. Acostumat als blocs de Balearweb que tenen pàgina principal i la gent corr d'un bloc a un altre, això me pareix una mica solitari. Però volia sortir de Balearweb, provar amb un altre tipus de gent, d'opcions...
No se si m'hauré equivocat, algú ha llegit una sola paraula de les que he escrit?

Tant de bò, encara que sigui per casualitat, algú em faci un regal en forma de comentari.

Orenetes en l'aire
que pareix posen comes al cel.
Pot ser sia infinit,
tant de bo ho sia.

Creure que se pot
no vol dir poder-ho tot.
Voler lo just
és tenir-ho tot.

No creus?

No se on em durà aquest bloc. Si passes per casa meva, que també és casa teva, deixem unes paraules. Paraules de vida, d’existència…

L’Atlàntida, títol d’aquest bloc, títol del llibre que tenc a devora perquè no se m’ocorria un altre cosa… Llibre que se que no llegiré, però que estaria bé fer-ho. traurà pols, no el regalaré ni el tiraré mai. I no ho faré perquè som de la religió dels llibres. Estim els llibres. I molts cops ja no recordo de que van els que he llegit.

Recordes? De més jove escrivies els teus pensaments. Ella, na Maria, te'ls llegia i contestava. Intercanvi emocional. Però la culpable no era ella, era Plató. Ell, inventor dels núvols, de l'amor elevat a la màxima expressió, del sentiment sense sentit i d'un sol sentit.

Va ser ell, l'avorriment a classe i el somriure de na Maria qui hem portaren a estimar els pensaments per escrit.

I ara sou vosaltres els qui ho pagau.

Segueixo sense estar viu. Així que si passes per casa, deixem un alè de vida...

Començ l’aventura d’un bloc en solitari. Se que això comporta el risc d’aferrar-me a la pantalla. Però el correré. És difícil desfer-se de la estructura interna quan un està introspectiu. Que que vull dir? Crec que aquesta és una d’aquestes frases que se li ocorren a un i que mira de cercar-li sentit. Tal vegada en té massa de sentits.

Però aquí som. Escrivint pel pur plaer d’escriure.

Podria escriure coses com que el fred glassa els teus ossos i la teva pell és contreu i s’estira en un joc màgic amb el fred. Que les teves galtes s’enrogeixen amb el pas del vent. Que et veig dreta, amb bufanda i capell… que et sé feliç perquè m’ho diuen els teus ulls.

Però avui em ve de gust escriure que la nit és clara i que al meu cor bull la ràbia ben entesa. Aquella ràbia que et brota com una aureola davant la fredor de la pedra a la que et veus abocat a dormir. Freda per tu és la nit sense ningú, ni la manta el pot donar calor. Només el record de la teva casa llunyana, i del somriure dels teus, enllà en l’horitzó, molt lluny d’aquí. Ho has fet per ells, per una vida millor. Ara restes estès damunt aquesta pedra, i la fotografia comença a estar prou gastada. Tornaràs algun dia?